Palau Arquebisbal

L'origen del Palau Arquebisbal es remunta al segle XIII. En 1241 el rei Jaume I va donar unes cases situades davant de l'antiga mesquita perquè el bisbe de València fixés la seva residència. A més, el bisbat valencià havia adquirit altres tantes habitatges contigus per ampliar la superfície amb la idea d'establir no només la residència del llavors bisbe però també el seu centre d'administració i magatzem de delmes. S'ha documentat l'existència d'una capella pròpia en el palau en 1279. Això confirma que en aquesta data el Palau estava ja construït. D'aquesta construcció inicial només queden escassíssims restes.

Durant el mandat del bisbe Hug de Fenollet (1348-1356) es construeix el pas elevat entre el seu palau i la catedral per sobre del carrer Barcella, sense comptar amb l'aprovació del "Consell de la Ciutat", els quals donarien molt a la seva Tot el vistiplau a 1357 ja mort el bisbe.

En 1360 el bisbe Vidal de Blanes (1356-1369) amplia l'edifici fins als murs de l'Església de Sant Tomás (avui desapareguda) i que es trobava a la cantonada del carrer Avellanes amb el carrer Cavillers.

El palau va patir contínues reformes sent la més important la realitzada al segle XVIII durant l'arquebisbat de Francisco Fabián i Fur (1773-1794), en la qual es modifica l'interior i la façana.

A l'inici de la Guerra Civil Espanyola l'edifici va ser incendiat successives vegades pel que va quedar destruït a excepció del pati i part de la capella (va cremar durant tres dies seguits). En aquests incendis es van perdre prop de 13.000 volums, l'Arxiu de la Cúria i el Museu Diocesà amb totes les obres d'art que es trobaven al seu interior.

L'actual edifici és obra de l'arquitecte Vicente Traver Tomás. Construït en un estil eclèctic entre 1941 i 1946 d'acord amb els cànons més acadèmics, conserva elements de l'antic palau, sent els mes importants la capella i el pati que va ser el que va poder reconstruir-; la resta és obra de nova planta. Presenta façanes de maó vist de tonalitat rosada sobre sòcol de pedra calcària, entresòl amb buits marcs, principal amb balcons motllurats, i especial assenyalament del cos central.